Tot el que realment necessito saber sobre com viure i què he de fer i com he de ser ho vaig aprendre al parvulari. La saviesa no era al cim de la muntanya de l’escola de postgraduats, sinó al sorral del parvulari. Aquestes coses són les coses que hi vaig aprendre:
Comparteix-ho tot.
Juga net.
No peguis a la gent.
Torna a posar les coses on les havies trobat.
Neteja la teva pròpia brutícia.
No agafis el que no és teu.
Digues que ho sents quan molestis algú.
Les pastes calentes i la llet fresca són bones. Viu una vida equilibrada; aprèn alguna cosa i pensa en alguna cosa i dibuixa i pinta i balla i juga i treballa cada dia una mica.
Estigues atent al meravellós. Recorda la llavor del got, les arrels baixen i la planta puja i ningú sap realment com ni perquè però tots som així.
Els peixos de colors i els hàmsters i els ratolins blancs i fins la llavor del got moren, i nosaltres també.
Aleshores recorda els contes de quan eres petit i la primera paraula que hi vas aprendre, la paraula més gran de totes: MIRA.
Tot el que necessites saber és el algun lloc. La regla d’or i l’amor, i la higiene bàsica. L’ecologia i la política i la igualat i la vida sana.
Pren qualsevol d’aquests conceptes i tradueix-lo en termes d’adults sofisticats i aplica’ls a la teva vida familiar o al teu govern o al teu món i es mantindrà verdader, clar i ferm. Pensa que el món seria millor si tots prenguéssim llet amb galetes les tres de la tarda i desprès ens estiréssim acotxats amb les nostres mantetes a fer la migdiada. O si tots els governs tinguessin com a política bàsica tornar a posar les coses on les havien trobat i netejar el que han embrutat.
I encara és veritat, i no importa com siguis de vell, que el millor que pots fer és sortir al carrer i no aïllar-te.
Robert Fulghum (Tot el que necessito saber ho vaig aprendre al parvulari)
Sens dubte un dels millors grups de música electrònica, amb més de 16 anys als escenaris han aconseguit ser una referència dins del seu món. Més enllà del típic "one more time" podem trobar altres èxits com ara around the world.
Qui no ha escoltat mai cap cançó de kortatu? tots portem una mica de l'esperit musical d'aquell grup basc que ha estat la base de mots altres grups. Quan alguns encara havíem de néixer, ells ja estaven tocant i lluitant pel que nosaltres ho fem ara...
Van formar part del denominat rock radical basc i van ser pioners a introduir el ska a la península, sempre amb una base punk de fons. Una de les seves principals influències va ser el grup britànic The Clash.
Les seves lletres inicialment van alternar entre el castellà i el basc, però a finalment van adoptar exclusivament aquest últim. Mai van ocultar la seva tendència cap a l'esquerra abertzale. Per exemple, la seva cançó "Sarri, Sarri" està dedicada a la fuga del pres d'ETA Joseba Sarrionaindia, després d'amagar-se en els altaveus utilitzats en un concert d’Imanol Larzabal celebrat a la presó de Martutene.
La ideologia dels seus membres i les lletres es basen en la lluita contra l'Estat de dret, des del punt de vista polític, policial, i judicial entre d'altres. També es posicionen contra el capitalisme, l'exèrcit, el consumisme o la hipocresia de la societat, entre d'altres.
espanyola. Els mugalaris eren els militants que s'encarregaven d'ajudar a altres persones a creuar la frontera francoespanyola.
Aviat graven una maqueta amb temes com "Mierda de ciudad", "El último ska" o “Hay algo aquí que va mal”. La seva popularitat comença a finals d'any, quan entren a un estudi i graven els tres temes que apareixen a l'anomenat "Disco de los quatro" (Soñua, 1985), al costat de Cicatriz, Jotakie i Kontuz-Hi!. Els temes de la banda en aquests disc seran "Nicaragua Sandinista", "Mierda de ciudad" i "El último ska de Manolo Rastamán".
Durant el 1985 realitzen concerts per tot el País Basc, actuant en nombrosos concerts i festivals multitudinaris, també tocaran fora a les ciutats de Barcelona i Madrid. A mitjans d’any tornen als estudis Tsunami de Donosti, on graven el seu primer LP: Kortatu (Soñua, 1985). El disc és cantat en castellà, excepte els temes "Sarri, Sarri" i "Zu atrapatu arte", també apareix "Jimmy Jazz" (una tema adaptat de la cançó de The Clash). El disc els duu a alternar-se amb bandes locals com La Polla Records, Hertzainak, Zarama o Barricada, i és triat disc de l'any per la revista musical Muskaria i pels diaris Egin i El Diario Vasco. Aquest any arriben a tocar davant de 15.000 persones.
SARRI SARRI
Al 1986 comencen a tocar diversos paísos d'Europa (Suïssa, Alemanya i Països Baixos) i graven dues referències més. La primera és el maxi single "A la calle" (Soñua, 1986), on apareixen tres temes: "Hay algo aquí que va mal", "A la calle" i el primer dub que es va realitzar a la península: "Desmond Dub", barreja del tema "Desmond Tutu" del seu primer LP. Al setembre entren als estudis Elkar i graven el seu segon LP, “El estado de la cosas” (Soñua, 1986). L'esperit tan festiu del seu primer LP està present ("Equilibrio", "Cartel en el casco viejo de Bilbao" o "Aizkolari"), però comença a difuminar-se, com deixen veure temes com "9 Zuloak" o "Nivel 30". Com l'anterior, gairebé tots els temes estan cantats en castellà. Apareixen com col·laboradors Jabier Muguruza (acordió a "Jaungoikoa eta Lege Zarra"), Jabier Montoia (cantant del grup M-ak/, a "9 Zulo") o Josetxo Silguero (saxo de "Equilibrio"). En aquest any trenquen definitivament les fronteres del País Basc.
Durant el 1987 es dediquen a fer concerts sense parar, tocant per tot Espanya i realitzen una nova gira europea que els duu a França i, de nou, a Suïssa i Alemanya. Es converteix en un dels grups de l'estat que més havia tocat per Europa; mostra d'això és un recopilatori editat exclusivament per a la seva distribució a Europa: “A frontline compilation” (Red Rhino-Organik, 1988).
Al 1988 ofereixen el seu tercer LP, Kolpez Kolpe (Oihuka, 1988), aquesta vegada cantat íntegrament en basc. El graven als estudis IZ, i apareix Kaki Arkarazo (guitarrista de M-ak) com productor i tècnic de so. El so ha evolucionat des dels dos primers discos (apareix una nodrida secció de vents) i ja es pot intuir el que seria Negu Gorriak. Tornen a aparèixer múltiples col·laboracions, com ara Yul (de R. i. p., guitarra a "Makurtu gabe"), Mikel Laboa (veu a "Ehun Ginen") i repeteix Jabier Muguruza (acordió a "Platinozko Sudurrak"). A la gira posterior per Europa s'incorpora Kaki Arkarazo com segon guitarrista.
Es calcula que van donar uns 280 concerts en els seus quatre anys d'existència. En l'últim d'ells (un primer d'octubre a Pamplona) graven el que seria el seu cant de cigne, el doble LP en directe Azken guda dantza (Nola!, 1988), que serà considerat com un dels millors discos en directe del món per la revista Maximun Rock&Roll.
NICARAGUA SANDINISTA (AZKEN GUDA DANTZA)
SARRI SARRI CHARLESTON! APREN A BALLAR SKA AMB NOSALTRES!
Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes (Pitàgores)
Quantes vegades hem vist una pel·lícula, hem llegit un llibre, una sèrie de televisió, etc... i algun dels protagonistes o qualsevol dels personatges ha dit una frase o un comentari curiós, graciós, profund i que ens ha fet pensar o a fet que tinguéssim aquella escena gabada al cap per la resta de la nostra vida? Pel·licules com Blade Runer, "Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto rayos "C" brillar en la oscuridad cerca de la puerta de "Tanhauser". Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia.... es hora de morir." (Roy Batty), o d'Apocalypse Now; "¿Hueles eso? ¿Lo hueles muchacho? Es napalm. Nada en el mundo huele así. ¡Qué delicia oler napalm por la mañana!. Un día bombardeamos una colina y cuando todo acabó, subí. No encontramos un solo cadáver de esos amarillos de mierda. ¡Qué pestazo la gasolina quemada! Aquella colina olía a... victoria"(Coronel Kilgore) el padrino...; "Mi padre le hizo una oferta que no podía rechazar. Luca Brasi le puso una pistola en la nuca y mi padre le aseguró que, o su firma o su cerebro acabarían sobre el contrato" - Michael Corleone(Al Pacino) Si vols recordar grans frases cèlebres, no només de pel·licules, sinó també de literatura, poesia, sèries de televisió... la gran enciclopèdia lliure wikipedia, (que personalment crec que es l'aproximació més exacta al mite de la torre de babel que ha viscut mai la humanitat) contè un apartat de frases i cites celebres. Estan en multitud d'idiomes i a més tu pots complementar-la.
El demonio ha puesto un castigo sobre todas las cosas de la vida con las que disfrutamos. O son malas para la salud, o son malas para el alma, o nos engordan.(Albert Einstein)
Hay una fuerza motriz más poderosa que el vapor, la electricidad y la energía atómica: la voluntad. (Albert Einstein).
Alguna vegada has tingut un somni, que semblés tan real que no el pots distingir de la realitat? I si no poguessis despertar d'aquest somni, com sabries que estàs somiant? (Morpheo, Matrix) "Què és real? Com defineixes el real? Si estàs parlant del que pots sentir, el que pots olorar, el que pots assaborir i veure, llavors el real són simplement senyals elèctrics interpretats pel teu cervell." (Morpheo, Matrix)
Un mag no arriba ni tard ni aviat, un mag arriba exactament quan s'ho proposa" (Gandalf a Frodo, El senyor dels anells, la comunitat de l'anell)
Un dia es va presentar a la consulta d’un psiquiatra molt famós un home serè i equilibrat en aparença, seriós i elegantment vestit. Al cap de poc temps, el doctor havia descobert que aquell home es trobava molt deprimit, abatut per un profund sentiment de tristesa i malenconia.
El doctor va començar amb responsabilitat la teràpia del malalt. Al final de l’entrevista, li va dir al seu nou pacient:
- Per què no va aquesta tarda al circ que acaben d’instal·lar per a les festes? A l’espectacle hi actua un pallasso que ha fet riure i divertir-se a mig món. Tothom en parla meravelles. Li pot fer molt de bé. ¿Perquè no ho prova?
Aquell home es va posar a plorar:
- No puc! Aquest pallasso sóc jo!
És una vella història carregada de sensibilitat i de tristesa, però també d’ensenyaments. Fa referència a un vell mite: el de la tristesa del pallasso, un mite del que en podríem extreure una bona lliçó com a persones.
Efectivament, el pallasso trist és una persona que, abatut per una profunda malenconia, és capaç de dedicar la seva vida a evitar la malenconia dels altres.
Gràcies a algú hi ha moltes persones que actuen com el pallasso trist. Persones que pateixen en el cos o en l’esperit i que, això no obstant, dediquen la seva vida a alleujar el patiment dels altres. Persones que, sentint-se soles, dediquen el seu temps a alleujar la solitud d’altres persones. Persones que, estant econòmicament mancades, encara es donen per alleujar els problemes dels que estan en una situació pitjor.
Potser sí que de vegades la millor teràpia per als propis problemes és dedicar el temps i l’energia a resoldre els problemes dels altres.
Això és una iniciativa per salvar l'amazones. Es tracta de cisar a la pagina d'algun dels boscos existents i d'aquesta manera aconsegueixes que es destini fons cap a una associació que protegeix aquesta selva. Per cada clic hi haurà una nova fulla al meu bosc i d'aquesta manera simbòlica s'anirà recuperant la selva. Pots crear tu també el teu propi bosc. No se si és veritat o simplement una campanya publicitària, però no hi perdem res per fer-ho.
Temps de festes majors i festivals. On les nits, fosques la resta de l'any, semblen que recobren vida. Els carrers i places s'omplen de gent en busca d'una llibertat a la que renunciava abans. Són aquestes ganes de gresca les que un dia et porten a perdre't per un racó de la ciutat, un altre cap a una terrassa en busca d'una refrescant orxata i inevitablement cap a algun dels milers de concerts a l'aire lliure repartits entre pobles i ciutats del país. Tot això es l'estiu, istiu, com diuen a l'alta Anoia, i com cada any, després de la festa major s'acaba.
En fi.... ara arribarà la tardor amb el color daurat tirant a marró de les fulles que cauen i una nova etapa marcara les nostres vides.
Em va explicar que es mirava la muntanya de lluny i li semblava petita. Tan petita que pujar-la no hauria de suposar-li gaires dificultats. Però, a mesura que s'hi anava acostant la veia més i més gran. La mateixa percepció que l'havia estat enganyant en la llunyania, fent-li creure que només era un petit bony, li mostrava en estar-hi a sobre, aquella muntanya com un autèntic mur infranquejable. Però no volia tornar enrera, estava decidit a pujar-la i no volia marxar sense almenys intentar-ho. Per això va continuar endavant, pas a pas.Mai m'ha acabat d'explicar si va aconseguir arribar a la cima o no. Sempre que li ho pregunto em diu que el mèrit no recau en arribar a dalt. Tampoc el fet de superar les percepcions negatives li sembla un mèrit remarcable... Tot i que ja he pujat i baixat moltes muntanyes encara no he estat capaç de conéixer quin és aquest misteriós mèrit. Potser algun dia ho aprendré. Mentrestant em miro els problemes de lluny i els veig com bonys que es fan grans a mesura que s'acosten, tan grans com les ganes de continuar endavant, pas a pas.
i continuant amb els contes curts, aquest és d’una formigueta en un dia de treball...
Fa un temps em vaig posar a observar detingudament la vida de les formigues, i confesso que vaig quedar sorprès al veure-les treballar amb tant ordre i obstinació. Però una formiga en particular va atreure la meva atenció. Negra i de grandària mitjana, la formiga duia com carrega una palleta que era sis vegades més llarga que ella mateixa.
Després d’avançar gairebé un metre amb semblant pes, va arribar a una espècie d’esquerda, estreta però profunda, formada per dues pedres. Va provar a creuar d’una manera i d’una altra, però tot el seu esforç va ser en va. Fins que per fi la formigueta va fer una mica insòlit. Amb habilitat va donar els extrems de la palleta en un bord i altre de l’esquerda, i així es va construir el seu propi pont, pel qual va poder travessar l’abisme. A l’arribar a l’altre costat, va prendre novament la seva càrrega i va continuar el seu esforçat viatge sense inconvenients. La formiga va saber convertir la seva càrrega en un pont, i així va poder continuar el seu viatge. De no haver dut aquesta càrrega, tan pesada per a ella, no hauria pogut avançar en el seu camí.
No volia escriure res i nomès posar el conte....però aquest m’ha fet certa gràcia... tots portem una càrrega a sobre, i en algun moment de la nostra vida ens servirà per continuar el camí. Poden ser els amics, la família, els coneixements que anem aprenent cada dia. Tot és vàlid. Tot es pot tornar a fer servir. No podem llençar l’amistat d’un amic perquè ja ens ha fet servei, qui sap si el destí ens la tornarà a demanar...o potser algun dia serem nosaltres la palleta, allò que l’amic fa sevir per tirar endavant amb la seva vida...aquí és on podem sentir l’autèntic i genuí gust de l’amistat!
Com que a la deixalleria estem de vacances, us poso un conte de Paulo coelho sobre l'amistat.
Un home, el seu cavall i el seu gos anaven per una carretera. Quan passaven prop d’un arbre enorme va caure un llamp i els tres van morir fulminats. Però l’home no es va adonar que ja havia abandonat aquest món, i va prosseguir el seu camí amb els seus dos animals (de vegades els morts triguen un cert temps abans de ser conscients de la seva nova condició).
La carretera era molt llarga i pujol dalt. El sol era molt intens, i ells estaven suats i assedegats. En una corba del camí van veure un magnifico portal de marbre, que conduïa a una plaça pavimentada amb rajoles d’or.
El caminant es va dirigir a l’home que custodiava l’entrada i va entaular amb ell, el següent diàleg:
- Bon dia.
- Bon dia - va respondre el guardià.
- Com es diu aquest lloc tan bonic?
- Això és el Cel.
- Què bé que hàgim arribat al Cel, perquè estem assedegats!
- Vostè pot entrar i beure tanta aigua com vulgui.
I el guardià va assenyalar la font.
- Però el meu cavall i el meu gos també tenen set...
- Ho sento molt - va dir el guardià- però aquí no es permet l’entrada als animals.
L’home es va aixecar amb gran disgust, ja que tenia moltíssima set, però no pensava beure només ell. Va donar les gràcies al guardià i va seguir endavant. Després de caminar una bona estona muntanya amunt, ja exhausts els tres, van arribar a altre lloc, l’entrada del qual estava marcada per una porta vella que donava a un camí de terra envoltat d’arbres. A l’ombra d’un dels arbres havia un home tirat, amb el cap cobert per un barret. Possiblement dormia.
- Bon dia - va dir el caminant.
- L’home va respondre amb un gest de cap.
- Tenim molta set, el meu cavall, el meu gos i jo.
- Hi ha una font entre aquelles roques - va dir el guardià indicant el lloc -. Podeu beure tota l’aigua com vulgueu.
- L’home, el cavall i el gos van anar a la font i van calmar la seva set.
Després el caminant va regressar per a donar gràcies al guardià.
- Podeu tornar sempre que vulgueu - li va respondre aquest.
- A propòsit Com es diu aquest lloc? - va preguntar l’home.
- EL CEL.
- El Cel?
- Si.
- Però si el guardià del portal de marbre m’ha dit que allò era el Cel.
- Allò no és el Cel. És l’infern - va contestar el guardià.
El caminant va quedar perplex.
- Hauríeu de prohibir que utilitzin el vostre nom! Aquesta informació falsa ha de provocar grans confusions! - va advertir l’home.
- De cap manera! - va increpar el guardià - En realitat, ens fan un gran favor, perquè allí es queden tots els quals són capaços d’abandonar als seus millors amics.
ALGUNES DE LES "NOVES" CANÇONS DEL NOU DISC DE MANU CHAO, JA PUBLICADES ANTERIORMENT EN AQUEST BLOG.
ALGUNAS DE LAS NUEVAS CANCIONES DEL NUEVO DISCO DE MANU CHAO, ANTERIORMENTE PUBLICADAS EN ESTE BLOG
SOME LYRICS FROM MANU CHAO NEW ALBUM PREVIOUSLY PUBLICATED ON THIS BLOG.
Cada dia la caixa es destapa i puc trobar noves informacions sobre el disc de manu chao que com ja sabeu es titula rainin in paradize i que surtirà a finals d'agost d'enguany.
les cançons en questió són de moment; mama cuchara publicada en aquest blog el novembre del 2006. (see the blog archives in november 2006) si yo fuera maradona (adaptació de la canço si la vida te da) publicada en aquest blog l'abril del 2006. (see the blog archives in april 2006)
cada cop aquest disc fa mes pinta de ser un recopilatori de cançons d'en manu chao des de l'ultim disc "proxima estacion...esperanza" i que s'han pogut escoltar en algun dels seus concerts o en edicions especials de discos o en grabacions clandestines.
LES LLETRES .LAS LETRAS. LYRICS. si yo fuera maradona (apareix per primer com al concert del novembre del 2005 a buenos aires, argentina) (vista por primera vez en el concierto del novimebre del 2005 en buenos aires, argentina) (appeared for the first time at the concert in buenos aires, argentina, november 2005) Si yo fuera maradona Si yo fuera Maradona, viviria como el Si yo fuera Maradona, frente a cualquier porteria Si yo fuera Maradona, nunca me equivocaria Si yo fuera Maradona, perdido en cualquier lugar la vida es una tombola de noche y de dia la vida es una tombola y arriba y arriba la vida es una tombola de noche y de dia Si yo fuera Maradona, viviria como el mil coetes mil amigos, lo que venga mil por cien Si yo fuera Maradona saldria por tio vision pa' gritarles a la FIFA, ¡QUE ELLOS SON EL GRAN LADRON! la vida es una tombola de noche y de dia la vida es una tombola y arriba y arriba la vida es una tombola de noche y de dia la vida es una tombola la vida es una tombola de noche y de dia la vida es una tombola y arriba y arriba la vida es una tombola de noche y de dia la vida es una tombola Si yo fuera Maradona, frente a cualquier porteria Si yo fuera Maradona, nunca me equivocaria Si yo fuera Maradona, perdido en cualquier lugar Si yo fuera Maradona, y una mano en el altar la vida es una tombola de noche y de dia la vida es una tombola y arriba y arriba la vida es una tombola la vida es una tombola de noche y de dia la vida es una tombola y arriba y arriba
si la vida te da Si la vida te da más de 5 razones para seguir, Si la vida te da más de 5 rincones para dormir, Si la vida te da más de 5 millones para morir. Se fuerza la máquina de noche y de dia, Se fuerza la máquina de noche y de dia. Si la vida te da más de 5 cabrones para aguantar, Si la vida te da más de 5 lecciones pa no seguir. Se fuerza la máquina de noche y de dia.
mama cuchara (extreta d'una pista del dvd fet amb motiu del concert de genova 2001 i d'una recopilació de videos) (melodia de la canço "me gustas tu") si la vols escoltar, mira l'arxiu del blog del novembre del 2006 la pista de audio està en el archivo del blog, noviembre del 2006 audio is in the blog archive, see november 2006
Mama cuchara ayudame esta lloviendo y yo tengo frio Mama cuchara abrigame hazme cobija de tu pared Mama cuchara lluvias mil aguacerito que va a caer Mama cuchara ayudame voy mojadito Mama cuchara lluvias mil dame caldito bien calentito Mama cuchara humilde fe Dame ranchito para tu te Mama cuchara ayudame esta lloviendo y yo tengo frio
Mama cuchara lluvias mil aguacerito que va a caer Mama cuchara ayudame hazme cobija de tu pared
Mama cuchara ayudame esta lloviendo y yo tengo frio Mama cuchara abrigame hazme cobija de tu pared Mama cuchara lluvias mil aguacerito que va a caer
-I mentrestant, a les nits, dono voltes al llit esperant que demà encara recordi amb qui vaig estar ahir i per que fas el que fas avui-
-el passat sempre ens semblarà millor, i del futur en volem massa-
Tinc por d’oblidar. Vull conservar somnis, però com ho faig per no oblidar-los? Quan estàs tan buit que nomèst’omple la indiferència, comences a oblidar. I oblidar mai és bo. Primer oblides el que vols fer matí. Després oblides perquè fas el que fas avui. I seguidament se’t oblida el que vas fer ahir, amb qui vas estar, que vas sentir, com vas pensar, qui ets i com et vas formar. També és cert que de vegades recordar fa mal. Hi haurà algun punt mig? Ha de ser-hi. Sempre hi ha un punt mig! Perquè la vida és un equilibri, no? Això és el que ens diuen... El problema és que no ho he trobat. Jo nomès vull quedar-me, estar en aquesta part de la meva consciència en la qual els desitjos mes profunds es presenten i es manifesten en somriures. Vull recordar els matins sense sentir dolor, sense torturar-me amb punt buit. Avui definitivament accepto que hi ha forces desconegudes dintre del meu caràcter. No es tracta de la meva ment, ni dels meus pensaments, és una mica més. Una mica més que no aquesta ment en harmonia amb els arguments escrits en les parets del meu cervell, ni amb els somnis amagats entre els cantons de la meva essència. Una mica més que no té a veure amb els plaers, ni amb la ràbia o la meva bogeria. No crec que sigui el punt mig, doncs és una sensació d’ansietat i d’intranquil•litat. No... No perdo la memòria, m’hi nego. La indiferència no serà més forta que jo (això espero). Però l’habitació dels records es fa més petita. El present s’apodera de l’espai. I segons la lògica, així hauria d’ésser (viu el present, els records són passat, bla, bla , bla). No puc evitar mirar cap a enrere. Algú hem va dir de crear nous records. Però detesto els més recents (tots, tots, no). No només jo agonitzo, sento els meus records morir al costat de diverses il•lusions, al costat de diversos desitjos, al costat de parts de mi. Si, definitivament em repeteixo, de tant en tant oblides qui ets i com et vas formar. I potser no sigui només oblidar, si no deixar morir aquestes parts de tu. Diuen que un no canvia, sinó que evoluciona, i si ets prou astut, t’adaptes. Inadaptat jo? Suposo. I mentrestant, a les nits, dono voltes al llit esperant que demà encara recordi amb qui vaig estar ahir i per que fas el que fas avui. Potser tingui somnis adormits de quan tot era més fàcil; quan respirava profundament sense sentir una pressió al pit. Tot em diu que és hora de despertar, però jo tinc molta son!. La realitat em crida perquè reaccioni, però estic massa ocupat pensant en estúpides (boniques) utopies. Però ja no sóc el noiet que es baralla amb la seva mare una vegada a la setmana, ni el jove amb visió romàntica, ni l’amic que aconsella. Hi ha massa rols que he deixat de jugar. No vull reaccionar per no adonar-me del poc que queda del meu (s es que algun dia ha estat meu). Si, de nou el buit. Perquè hi ha massa peces amagades entre tots els pensaments quotidians de novel•les absurdes, del maleït reflex en el mirall, i de fantasies amoroses. Però no puc fugir de la veritat universal de la naturalesa humana, que diu que, de certa manera, el passat sempre ens semblarà millor, i del futur en volem massa. Jo solament vull quedar-me, i poder veure les pel•lícules que em van agradar un dia, i incloure en elles les parts de la meva vida que tant em dolen recordar. En fi, haig de veure més pel•lícules i pensar que la resignació, és un suicidi permanent.
manu chao estrenarà nou disc al setembre , el titol encara no el savem, però si que ja pots escoltar el nou single, rainin in paradize, a la seva web; proximament sabrem més noticies i ja informarem més dtenidament....
he trobat aquest graciòs video per internet on ensenyen que la tecla d'imprimir pot ser alhora la d'apagar l'ordinador...en fi, veieu-ho vosaltres mateixos....
doncs si, vam star allà i vam gaudir fins on el cos, el temps i el mal temps ens van deixar. Que dir dels tres dies? festa, festa, festa.... i poder veure dos grans deus de la música en directe i a primera fila! en fi, us deixo amb unes fotos dels concerts....i fins l'any que ve!
Persones complicades són aquelles que veuen més enllà del que els seus ulls poden veure. Aquelles que pensen més enllà de l’obvietat. Aquelles que desitgen de la vida una mica més que un matrimoni, una casa, un televisor de pantalla plana, fills, un cotxe i un viatge a París. Aquells que volen treure-li el suc a la vida. Aquelles que es fiquen al llit a dormir pensant en si mateixos i les seves emocions més profundes. Una persona complicada és la que te ganes d’experiències i aprenentatges, doncs això és el que li fa mancada per a omplir-se. Una persona complicada és aquesta que, al preguntar-li “Que opines del mar?”, respon una mica més que un “No se, no hi havia pensat. És blau, bonic i ple d'aigua. Com era la pregunta?”. Una persona complicada creu en si mateixa i en les seves capacitats. Sap que la seva complexitat la caracteritza i la separa de la simplicitat de la resta del món. Una persona complicada cau i aconsegueix la força en si mateix per a aixecar-se. Una persona complicada descobreix, a la seva manera, el significat de les coses. Una persona complicada li busca les explicacions i els conceptes a les ciències i les arts. Una persona complicada està plena de creativitat per a inventar-se un concepte del mar així com “El mar representa la infinitat, doncs és tan infinit com l'univers i a més cobreix un gran percentatge del planeta. A part representa per a mi el desconegut, doncs sóc fidel creient que allà baix hi viuen criatures que no coneixem aquí dalt. A més és blau i bonic. Té un toc de profunditat i bellesa que ningú més te”.
Una persona complicada no es cansa de preguntar i respondre's. No es cansa de filosofar. No es cansa de viure, doncs observa en l’existència una mica complicat i bell. Una persona complicada no es complica amb els problemes del dia a dia, si no que aconsegueix la manera de resoldre’l i aprendre a superar-lo per sempre. Una persona complicada aconsegueix les maneres d’estar content descobreix, poc a poc, el que vol de la vida. Una persona complicada no deixa de somiar amb sentiments nous. Una persona complicada mira en les pel·lícules de Matrix una mica més que una trilogia d’acció amb bons efectes especial. Veu tota una filosofia de vida virtual i veu la màgia de l'Oracle. Una persona complicada pot sentir-se sola davant la simplicitat del món. Poden jutjar-la de ridícula o il·lusa pels seus pensaments. Però una persona complicada sap que tots els triomfadors que s’esmenten en els llibres d’història, van ser persones complicades. Jo si sóc complicat. Prou complicat com per a escriure això tractant de buscar per què sóc com sóc de complicat. Jo si sóc complicat i orgullosament. Gaudeixo la vida (gairebé sempre) a la meva manera i duc de la mà la complexitat. El dia que em torni massa simple, aviseu-me.
Els amics de local català hem van demanar, ara ja fa usn dies, que fes un escrit donant la meva opinió sobre el pla director de la conca d'Òdena. Aquest es es resultat:
Vivim en una ciutat petita o un poble gran. Aquesta frase, tan coneguda i repetida per la nostra gent, evidencia una realitat que ja fa molts anys que es cou a la nostra ciutat. A Igualada si alguna cosa van saber fer els politics durant els anys setanta, vuitanta i noranta va ser perdre trens. A alguns van arribar tard, a altres no sabien ni paraven a Igualada. Els igualadins som víctimes d'un passotisme polític, d'un "deixem les coses com estan" per por de cometre errors que costessin als nostres alcaldes i regidors la tan preuada cadira de la sala de plens. Gràcies a la incompetència de la regidoria d'ensenyament es va perdre la gran oportunitat de fer una universitat decent a Igualada, com va passar amb Manresa, Terrassa, Lleida, Vic... el preu d'aquesta covardia política l'estem pagant els joves de la ciutat o els empresaris, que veuen com el futur està més enllà del túnel del bruc. Les comunicacions amb la resta del país són també l'altra gran mancança de la nostra terra; l'autovia que va tardar dècades a estar completada, el carrilet que hauria de ser la gran alternativa al transport privat, resulta que triga quasi el doble que anar a Barcelona amb cotxe. Es va perdre també el tren dels jocs olímpics refugint que igualada fos subseu olímpica de hoquei patins, esport que tantes victòries europees a donat a la ciutat. I que hagués donat un impuls esportiu i turístic, com va passar a Castelldefels o a la seu d'Urgell. A la llista hi podríem afegir les diverses instal·lacions i equipaments que s'han quedat curts des de fa molts anys....la piscina del moli nou declarada en ruïnes, un espai firal penós, i una inversió mínima en desenvolupament econòmic i industrial de la ciutat. Amb aquest sentiment de ciutadans impotents de no poder fer res mentre els nostres politics van deixant els trens escapar, ens venen amb una idea revolucionaria: el pla director! No explicaré en que consisteix, massa tinta s'ha vessat ja, però una cosa que m'ha sorprès es que aquest pla sembla la medicina contra tots els mals de la nostra ciutat. El tren, les comunicacions, la industria, l'economia...fins i tot es parla de fer una possible universitat d'infermeria a Igualada, ara que tenim el nou hospital. Tot es eufòria col·lectiva, la ciutat adormida de la Catalunya central es desperta per ser un dels centres logístics més importants del país, una segona zona franca diuen alguns... No ens deixem enganyar per les especulacions i les fal·làcies. Tots sabem prou bé que aquest pla és més del mateix que van fer a esparreguera, a Abrera, a Collbató, al bruc... Aquest pla no portarà mai millor situació per igualada, no volem viure en una ciutat dormitori, ni en les ciutats model que promou la societat consumista.
ara li toca a la conca d'Òdena suportar la desorganització de l'àrea metropolitana de Barcelona? No hi estem disposats, hem de créixer de manera ordenada, amb respecte amb l'entorn, amb equipaments ajustats a la població, amb inversions destinades directament al benestar de la població i no a futurs grisos.
Serem el que vulguem ser, creixerem cap a on nosaltres vulguem i no deixàrem que els nostres fills creixin en un prat de ciment amb arbres metàl·lics.
bé, ara que la gent està amb això de l'alarma col·lectiva del canvi climàtic, us poso un video curt i explicatiu del que hem fet els humans i el qeu es problable que facin un cop hagin acabat fins a l'ultim pulmó verd del planeta.
i finalment, una que potser no té res a veure amb el caniv climatic, pero si en una de les seves causes; la industrialització i massificació de les nostres terres. mes info: retirada del pla director conca d'odena
ja es van presentar les noves dates per la gira 2007 de manu chao-radio bemba sound system, us posso el cartell aquí, aixi com video del concert que va fer a paris...
