Infinita Tristesa
"Què és la malegria? Una tristesa inexplicable, no hi és ni al diccionari. És una tristesa que es combat amb el riure, és una llàgrima d'or"
Com que avui és divendres i akests dies estic una miketa....us posu akest conte, que potser fa pensar una miqueta en el sentit de la vida, en el que fem en aquest món i en el que volem ser, hem de ser, voliem que fossim....
Era un trist matí, d’un hivern trist. Entristidament s’havia aixecat del llit, havia anat al lavabo. S’estava afligidament contemplant al mirall. Observava amb resignació aquella llànguida mirada, aquella melancòlica expressió amb la que cada matí es topava. Estava decidida. Havia de canviar la seva vida. Tenia 24 anys, i durant tot aquest llarg temps havia estat sempre igual.
Va néixer a principis de febrer, en ple hivern, en el sí d’una família desolada. Desolada no pel seu naixement, sinó per les circumstàncies en que es trobaven. Era una situació tant penosa que més val no parlar-ne. I de fet no en parlaven mai. En mig d’aquella melangia es va anar criant.
De petita pensava que en emancipar-se les coses canviarien. Ara tenia 24 anys, onze mesos i cinc dies, faltava poc pel seu aniversari. Vivia sola en un petit estudi en una zona marginal d’una gran ciutat. Tot i ser independent se sentia abatuda, luctuosa, realment no existia la paraula concreta per descriure la seva pena. Tristesa era la que més s’hi acostava.
Ara s’estava rentant les dents, i mentre tant pensava; com ho puc fer per canviar la meva vida? No era el primer cop que ho pensava. Fins i tot ho havia intentat diverses vegades. En una ocasió es va comprar un gatet molt bonic i pelut. Era de color blanc i tenia una taca negre a l’ull esquerre. Era un gatet tant alegre i joliu! Però el pobre gatet al cap de pocs mesos es va morir. Un matí se’l va trobar damunt la cadira (com era habitual) però en tocar-lo el va notar fred. S’havia mort de pena, i ella encara es va enfonsar més en el seu dol.
Navegant entre els seu pensaments, no s’havia adonat de que estava apunt de fer tard a la feina. Així que va creure que el més oportú fora posposar els seus propòsits de canviar la seva amarga vida. Es va vestir ràpidament i va córrer cap a la feina.
Al final i quasi sense adonar-se’n, els anys van anar infaustament passant. Tenia els cabells blancs i encara estava desoladament sola. Però finalment va succeir un canvi en la seva vida.
Va ser un trist matí, d’un hivern trist. No es va entristidament aixecar del llit, ni va anar al lavabo. Tampoc es va contemplar afligidament al mirall. No va veure aquella llànguida mirada, aquella melancòlica expressió amb la que cada matí es topava. Un trist matí, d’un hivern trist, simplement no es va llevar, i no ho tornaria a fer mai més. Sòpitament restava sense vida estirada al llit, amb un somriure als llavis. Quan van trobar el cos els veïns comentaren: devia tenir una vida tan joiosa i plaent que va morir amb un somriure al rostre.
