la formigueta

i continuant amb els contes curts, aquest és d’una formigueta en un dia de treball...

Fa un temps em vaig posar a observar detingudament la vida de les formigues, i confesso que vaig quedar sorprès al veure-les treballar amb tant ordre i obstinació. Però una formiga en particular va atreure la meva atenció. Negra i de grandària mitjana, la formiga duia com carrega una palleta que era sis vegades més llarga que ella mateixa.

Després d’avançar gairebé un metre amb semblant pes, va arribar a una espècie d’esquerda, estreta però profunda, formada per dues pedres. Va provar a creuar d’una manera i d’una altra, però tot el seu esforç va ser en va. Fins que per fi la formigueta va fer una mica insòlit. Amb habilitat va donar els extrems de la palleta en un bord i altre de l’esquerda, i així es va construir el seu propi pont, pel qual va poder travessar l’abisme. A l’arribar a l’altre costat, va prendre novament la seva càrrega i va continuar el seu esforçat viatge sense inconvenients. La formiga va saber convertir la seva càrrega en un pont, i així va poder continuar el seu viatge. De no haver dut aquesta càrrega, tan pesada per a ella, no hauria pogut avançar en el seu camí.

No volia escriure res i nomès posar el conte....però aquest m’ha fet certa gràcia... tots portem una càrrega a sobre, i en algun moment de la nostra vida ens servirà per continuar el camí. Poden ser els amics, la família, els coneixements que anem aprenent cada dia. Tot és vàlid. Tot es pot tornar a fer servir. No podem llençar l’amistat d’un amic perquè ja ens ha fet servei, qui sap si el destí ens la tornarà a demanar...o potser algun dia serem nosaltres la palleta, allò que l’amic fa sevir per tirar endavant amb la seva vida...aquí és on podem sentir l’autèntic i genuí gust de l’amistat!

El cel

Com que a la deixalleria estem de vacances, us poso un conte de Paulo coelho sobre l'amistat.

Un home, el seu cavall i el seu gos anaven per una carretera. Quan passaven prop d’un arbre enorme va caure un llamp i els tres van morir fulminats. Però l’home no es va adonar que ja havia abandonat aquest món, i va prosseguir el seu camí amb els seus dos animals (de vegades els morts triguen un cert temps abans de ser conscients de la seva nova condició).

La carretera era molt llarga i pujol dalt. El sol era molt intens, i ells estaven suats i assedegats. En una corba del camí van veure un magnifico portal de marbre, que conduïa a una plaça pavimentada amb rajoles d’or.

El caminant es va dirigir a l’home que custodiava l’entrada i va entaular amb ell, el següent diàleg:

- Bon dia.

- Bon dia - va respondre el guardià.

- Com es diu aquest lloc tan bonic?

- Això és el Cel.

- Què bé que hàgim arribat al Cel, perquè estem assedegats!

- Vostè pot entrar i beure tanta aigua com vulgui.

I el guardià va assenyalar la font.

- Però el meu cavall i el meu gos també tenen set...

- Ho sento molt - va dir el guardià- però aquí no es permet l’entrada als animals.

L’home es va aixecar amb gran disgust, ja que tenia moltíssima set, però no pensava beure només ell. Va donar les gràcies al guardià i va seguir endavant. Després de caminar una bona estona muntanya amunt, ja exhausts els tres, van arribar a altre lloc, l’entrada del qual estava marcada per una porta vella que donava a un camí de terra envoltat d’arbres. A l’ombra d’un dels arbres havia un home tirat, amb el cap cobert per un barret. Possiblement dormia.

- Bon dia - va dir el caminant.

- L’home va respondre amb un gest de cap.

- Tenim molta set, el meu cavall, el meu gos i jo.

- Hi ha una font entre aquelles roques - va dir el guardià indicant el lloc -. Podeu beure tota l’aigua com vulgueu.

- L’home, el cavall i el gos van anar a la font i van calmar la seva set.

Després el caminant va regressar per a donar gràcies al guardià.

- Podeu tornar sempre que vulgueu - li va respondre aquest.

- A propòsit Com es diu aquest lloc? - va preguntar l’home.

- EL CEL.

- El Cel?

- Si.

- Però si el guardià del portal de marbre m’ha dit que allò era el Cel.

- Allò no és el Cel. És l’infern - va contestar el guardià.


El caminant va quedar perplex.

- Hauríeu de prohibir que utilitzin el vostre nom! Aquesta informació falsa ha de provocar grans confusions! - va advertir l’home.

- De cap manera! - va increpar el guardià - En realitat, ens fan un gran favor, perquè allí es queden tots els quals són capaços d’abandonar als seus millors amics.

Paulo Coelho