El mar
No volia créixer ni ser gran, no ho volia per no ser allò que tant havia odiat, ser una persona correcte, formal sense tenir la oportunitat de cridar i saltar quan en tenia ganes.
No volia estar pacient escoltant les respostes dels altres ni caure en l’espiral de deformacions que l’estaven conformant cap a una persona tipus d’uns quaranta anys amb una vida estable, una parella estable, una feina estable, de dilluns a diumenge i del matí a vespre.
És això el que havia triat? Com havia arribat fins allà? l’escola, els amics, la feina, la família... tot semblava preparat per ser un més en aquesta gran família que en deien societat. I al final que? Que obtenia de formar-ne part? La seguretat de saber que demà estaràs igual que avui. D’aquella seguretat en deien felicitat i de la felicitat en deien amor. Quan la seguretat hauria de ser tenir algú que t’estima i la felicitat hauria de ser un xic de llibertat. El món funcionava al revés de la lògica i tot estava canviat. Què es podia fer?
Era una tarda freda d’un trist hivern. Tenia el mar al davant i quan el sol va començar a tocar-lo tot anunciant la vinguda de la nit, es va aixecar i es va llençar al buit i el seu cos es va perdre com una línia en el mar. Una línia plena de records, valors i emocions que ja no farien servei en aquell món.
No volia estar pacient escoltant les respostes dels altres ni caure en l’espiral de deformacions que l’estaven conformant cap a una persona tipus d’uns quaranta anys amb una vida estable, una parella estable, una feina estable, de dilluns a diumenge i del matí a vespre.
És això el que havia triat? Com havia arribat fins allà? l’escola, els amics, la feina, la família... tot semblava preparat per ser un més en aquesta gran família que en deien societat. I al final que? Que obtenia de formar-ne part? La seguretat de saber que demà estaràs igual que avui. D’aquella seguretat en deien felicitat i de la felicitat en deien amor. Quan la seguretat hauria de ser tenir algú que t’estima i la felicitat hauria de ser un xic de llibertat. El món funcionava al revés de la lògica i tot estava canviat. Què es podia fer?
Era una tarda freda d’un trist hivern. Tenia el mar al davant i quan el sol va començar a tocar-lo tot anunciant la vinguda de la nit, es va aixecar i es va llençar al buit i el seu cos es va perdre com una línia en el mar. Una línia plena de records, valors i emocions que ja no farien servei en aquell món.
