els pallassos

Un dia es va presentar a la consulta d’un psiquiatra molt famós un home serè i equilibrat en aparença, seriós i elegantment vestit. Al cap de poc temps, el doctor havia descobert que aquell home es trobava molt deprimit, abatut per un profund sentiment de tristesa i malenconia.

El doctor va començar amb responsabilitat la teràpia del malalt. Al final de l’entrevista, li va dir al seu nou pacient:

- Per què no va aquesta tarda al circ que acaben d’instal·lar per a les festes? A l’espectacle hi actua un pallasso que ha fet riure i divertir-se a mig món. Tothom en parla meravelles. Li pot fer molt de bé. ¿Perquè no ho prova?

Aquell home es va posar a plorar:

- No puc! Aquest pallasso sóc jo!

És una vella història carregada de sensibilitat i de tristesa, però també d’ensenyaments. Fa referència a un vell mite: el de la tristesa del pallasso, un mite del que en podríem extreure una bona lliçó com a persones.

Efectivament, el pallasso trist és una persona que, abatut per una profunda malenconia, és capaç de dedicar la seva vida a evitar la malenconia dels altres.

Gràcies a algú hi ha moltes persones que actuen com el pallasso trist. Persones que pateixen en el cos o en l’esperit i que, això no obstant, dediquen la seva vida a alleujar el patiment dels altres. Persones que, sentint-se soles, dediquen el seu temps a alleujar la solitud d’altres persones. Persones que, estant econòmicament mancades, encara es donen per alleujar els problemes dels que estan en una situació pitjor.

Potser sí que de vegades la millor teràpia per als propis problemes és dedicar el temps i l’energia a resoldre els problemes dels altres.

un click per al bosc

Això és una iniciativa per salvar l'amazones. Es tracta de cisar a la pagina d'algun dels boscos existents i d'aquesta manera aconsegueixes que es destini fons cap a una associació que protegeix aquesta selva.
Per cada clic hi haurà una nova fulla al meu bosc i d'aquesta manera simbòlica s'anirà recuperant la selva.
Pots crear tu també el teu propi bosc.
No se si és veritat o simplement una campanya publicitària, però no hi perdem res per fer-ho.

clissa aqui per accedir al meu bosc
clica aquí para acceder a mi bosque
click here and acces to my forest

l'Istiu s'en va!

Temps de festes majors i festivals. On les nits, fosques la resta de l'any, semblen que recobren vida. Els carrers i places s'omplen de gent en busca d'una llibertat a la que renunciava abans. Són aquestes ganes de gresca les que un dia et porten a perdre't per un racó de la ciutat, un altre cap a una terrassa en busca d'una refrescant orxata i inevitablement cap a algun dels milers de concerts a l'aire lliure repartits entre pobles i ciutats del país. Tot això es l'estiu, istiu, com diuen a l'alta Anoia, i com cada any, després de la festa major s'acaba.

En fi.... ara arribarà la tardor amb el color daurat tirant a marró de les fulles que cauen i una nova etapa marcara les nostres vides.

Muntanyes

Em va explicar que es mirava la muntanya de lluny i li semblava petita. Tan petita que pujar-la no hauria de suposar-li gaires dificultats. Però, a mesura que s'hi anava acostant la veia més i més gran. La mateixa percepció que l'havia estat enganyant en la llunyania, fent-li creure que només era un petit bony, li mostrava en estar-hi a sobre, aquella muntanya com un autèntic mur infranquejable. Però no volia tornar enrera, estava decidit a pujar-la i no volia marxar sense almenys intentar-ho. Per això va continuar endavant, pas a pas. Mai m'ha acabat d'explicar si va aconseguir arribar a la cima o no. Sempre que li ho pregunto em diu que el mèrit no recau en arribar a dalt. Tampoc el fet de superar les percepcions negatives li sembla un mèrit remarcable...

Tot i que ja he pujat i baixat moltes muntanyes encara no he estat capaç de conéixer quin és aquest misteriós mèrit. Potser algun dia ho aprendré. Mentrestant em miro els problemes de lluny i els veig com bonys que es fan grans a mesura que s'acosten, tan grans com les ganes de continuar endavant, pas a pas.