Flama d’aigua

-I mentrestant, a les nits, dono voltes al llit esperant que demà encara recordi amb qui vaig estar ahir i per que fas el que fas avui-

-el passat sempre ens semblarà millor, i del futur en volem massa-

Tinc por d’oblidar. Vull conservar somnis, però com ho faig per no oblidar-los? Quan estàs tan buit que nomèst’omple la indiferència, comences a oblidar. I oblidar mai és bo. Primer oblides el que vols fer matí. Després oblides perquè fas el que fas avui. I seguidament se’t oblida el que vas fer ahir, amb qui vas estar, que vas sentir, com vas pensar, qui ets i com et vas formar. També és cert que de vegades recordar fa mal. Hi haurà algun punt mig? Ha de ser-hi. Sempre hi ha un punt mig! Perquè la vida és un equilibri, no? Això és el que ens diuen... El problema és que no ho he trobat. Jo nomès vull quedar-me, estar en aquesta part de la meva consciència en la qual els desitjos mes profunds es presenten i es manifesten en somriures. Vull recordar els matins sense sentir dolor, sense torturar-me amb punt buit.
Avui definitivament accepto que hi ha forces desconegudes dintre del meu caràcter. No es tracta de la meva ment, ni dels meus pensaments, és una mica més. Una mica més que no aquesta ment en harmonia amb els arguments escrits en les parets del meu cervell, ni amb els somnis amagats entre els cantons de la meva essència. Una mica més que no té a veure amb els plaers, ni amb la ràbia o la meva bogeria. No crec que sigui el punt mig, doncs és una sensació d’ansietat i d’intranquil•litat.
No... No perdo la memòria, m’hi nego. La indiferència no serà més forta que jo (això espero). Però l’habitació dels records es fa més petita. El present s’apodera de l’espai. I segons la lògica, així hauria d’ésser (viu el present, els records són passat, bla, bla , bla). No puc evitar mirar cap a enrere. Algú hem va dir de crear nous records. Però detesto els més recents (tots, tots, no).
No només jo agonitzo, sento els meus records morir al costat de diverses il•lusions, al costat de diversos desitjos, al costat de parts de mi. Si, definitivament em repeteixo, de tant en tant oblides qui ets i com et vas formar. I potser no sigui només oblidar, si no deixar morir aquestes parts de tu. Diuen que un no canvia, sinó que evoluciona, i si ets prou astut, t’adaptes. Inadaptat jo? Suposo. I mentrestant, a les nits, dono voltes al llit esperant que demà encara recordi amb qui vaig estar ahir i per que fas el que fas avui. Potser tingui somnis adormits de quan tot era més fàcil; quan respirava profundament sense sentir una pressió al pit. Tot em diu que és hora de despertar, però jo tinc molta son!. La realitat em crida perquè reaccioni, però estic massa ocupat pensant en estúpides (boniques) utopies. Però ja no sóc el noiet que es baralla amb la seva mare una vegada a la setmana, ni el jove amb visió romàntica, ni l’amic que aconsella.

Hi ha massa rols que he deixat de jugar. No vull reaccionar per no adonar-me del poc que queda del meu (s es que algun dia ha estat meu). Si, de nou el buit. Perquè hi ha massa peces amagades entre tots els pensaments quotidians de novel•les absurdes, del maleït reflex en el mirall, i de fantasies amoroses. Però no puc fugir de la veritat universal de la naturalesa humana, que diu que, de certa manera, el passat sempre ens semblarà millor, i del futur en volem massa. Jo solament vull quedar-me, i poder veure les pel•lícules que em van agradar un dia, i incloure en elles les parts de la meva vida que tant em dolen recordar. En fi, haig de veure més pel•lícules i pensar que la resignació, és un suicidi permanent.